Les roques de la Barceloneta

Avui he anat a la platja amb el J. (nom imaginari ;). La Barceloneta té gairebé la sola virtut d'existir, de ser part de la ciutat i de no tenir massa concurrència a l'abast. Tota la resta d'atributs que fan d'ella una platja (aigua, sorra, dutxes?...) no la salvaven: està bruta, està massa atiborrada, sobretot quan fa calor, i la sorra és una barreja de pols, maó i pedres.

Jo pensava que anàvem a les roques i quina surpresa quan vam anar a "les roques", però unes roques de platja artificial. Em sentia com aquesta gent de poble que vé a viure a la ciutat i no s'hi acostuma, perquè per exemple si vols ous no pots mirar a sota de les gallines a veure si n'hi ha, sinó que els has d'anar a comprar, perquè en comptes de sons hi ha soroll, perquè si et trobes amb algú segurament no l* coneixes i és possible que s'espanti si et poses a parlar amb ell* i coses per l'estil.

Doncs jo sóc de roques naturals, formades per processos geològics que feien sortir el magma a la superfície, treballades pel mar, amb mil i un forats on s'amaguen els crancs i on es queda l'aigua quan baixa la marea. Però aquestes roques no tenien res a veure: eren quadrades, branques i fetes de cement. No que siguin pitjors ni millors, però són diferents de les que jo conec.

Ho vaig passar una mica malament per a poder arribar a "la roca" del J. perquè venia amb xancles, potser per això vaig trobar aquest lloc entre grotesc i angoixant. Però en tot cas va ser una bona experiència. L'aigua estava molt transparent i podies veure tota la platja, i des d'allà el sol alluma més temps perquè està més lluny dels edificis, i s'està molt tranquil, i no se't fica la sorra al cul. Segur que hi tornaré (jo sol)! :P